Dol Confinat

Sabia que el res podía ser dolorós, però no que pesava. Pesa com un puny dins la panxa. A vegades t’apreta i has de treure l’aire molt fort, fent un sospir sorollós per sentir que respires. Ell diu que no sent ràbia. Jo si. Just fa un mes que vas morir i la ràbia no se me’n va. La pausa no ajuda. El país està en pausa. Mig món està em pausa i el dol, també. Tot el que havíem planificat per elaborar-lo, no ho podem fer. No podem visitar el teu pare i dir-li que també estem amb ell, ni fer petons a la teva mare, ni abraçar a en Toni. No podem ajudar a posar ordre a casa teva i per tan, al cor. No podem fer-li les proves i afegim un pes a la motxilla: la por. No hem parlat d’on et portarem, perquè no sabem quan ho podrem fer. No podem portar les teves flors a Roques d’Ase ni organitzar la teva cursa. No podem fer la pinya-Brava que necessito i tornar-lis a dir que estic cansada, deixar-me anar i que m’aguantin 30 parells de braços. No podem veure el mar ni tirar pals als arbres. Ni corre.

No et pensis ara que li tindré por a la vida. No negaré que li he agafat més respecte a la mort, però amb tot lo bo que això comporta: viuré sabent que un dia, i no sabem mai quan, s’acaba. Qualsevol dirà que això ja ho sabem totes, però us diré que se’t confirma quan perds una amiga als 30 anys en el temps que tardes a parpellejar. De cop. A 300 metres de la línia d’arribada d’una de les curses més fàcils que feies. Preparadíssima i pel que ens han dit, tenies un cor d’atleta. Sana i forta. Això vol dir, deixar-nos de tonteries, ponderar diferent la importància de les nostres preocupacions, ordenar les prioritats tenint més clar quines són les verdaderes. No prendré decisions precipitades ni viuré un Carpe Diem etern però si que tot agafa una altra forma. Pot sonar molt tòpic, però és la veritat més gran que he escrit mai. Igual que perdre’t a tu, Anna, ha sigut la cosa més gran que m’ha passat mai. Tu eres el model de dona que jo volia i vull ser. Lliure, carinyosa, dolça, intel·li