No li tindré por a la vida

No et pensis ara que li tindré por a la vida. No negaré que li he agafat més respecte a la mort, però amb tot lo bo que això comporta: viuré sabent que un dia, i no sabem mai quan, s’acaba. Qualsevol dirà que això ja ho sabem totes, però us diré que se’t confirma quan perds una amiga als 30 anys en el temps que tardes a parpellejar. De cop. A 300 metres de la línia d’arribada d’una de les curses més fàcils que feies. Preparadíssima i pel que ens han dit, tenies un cor d’atleta. Sana i forta. Això vol dir, deixar-nos de tonteries, ponderar diferent la importància de les nostres preocupacions, ordenar les prioritats tenint més clar quines són les verdaderes. No prendré decisions precipitades ni viuré un Carpe Diem etern però si que tot agafa una altra forma. Pot sonar molt tòpic, però és la veritat més gran que he escrit mai. Igual que perdre’t a tu, Anna, ha sigut la cosa més gran que m’ha passat mai.
Tu eres el model de dona que jo volia i vull ser. Lliure, carinyosa, dolça, intel·ligent, esportista, directe, transparent, tossuda, perseverant. Per mi, la dona de més èxit que conec. Tot el que et proposaves ho feies, i no et plantejaves objectius senzills. Jo estic segura que haguéssis arribat a jutge, perquè si algú pot fer-ho, eres tu. De veritat que de la meva vida, ets l’única que crec que ho podia aconseguir. Sempre t’ho deia i et posaves vermella i deies rient“ Anda ya”. Somric pensant que els últims anys, vas deixar espai a més coses a part de les opos: a ballar, a córrer, a escapar-te, a cuidar-te, al Carnaval. Em crec que eres feliç.


Estic i estem desfetes. Totes les persones que t’estimem estem esgotades, ens han xuclat l’energia, et somiem, et tenim present, t’ enyorem i t’enyorarem.
Aquests dies em tranquil·litzen coses curioses: agafar molt aire i treure’l molt fort, fent soroll, notant com em buido. Quedar amb les nenes. Organitzar i pensar idees per recordar-te. Ser útil a la família. Veure el mar. Tirar pals fent punteria a un arbre. Escriure. Pensar-te. Dir que estic cansada.
Estem fent pinya Anna. Totes. Les nenes, la família, les amigues i els amics. Fem pinya, ens abracem i ens escrivim més cors i més “t’estimo” dels que ens hem escrit mai. Jo mai havia suportat els cors, i ara, em comunico amb files de cors vermells quan no tinc força per escriure o contestar bé. Ho fem per portar millor saber que ja no hi ets. Ho fem per sobreposar-nos a la crua i dura realitat. Ho fem per recordar-te, per estimar-nos i estimar-te.
No tinc por a riure, perquè és tanta la pena, que riure quan em surt de dins em salva.

Et prometo, i no prometo mai res, que no tinc por a la vida, ni a riure, ni a corre, ni a pensar-te. Cada kilòmetre, cada dorsal, agafa un pes molt més gran. Ja no correré sola mai més, perquè ho faré amb tu.


T’estimo i t’enyoro.


La teva Nuni .


10/03/20