Un buit que pesa


Sabia que el res podía ser dolorós, però no que pesava. Pesa com un puny dins la panxa. A vegades t’apreta i has de treure l’aire molt fort, fent un sospir sorollós per sentir que respires. Ell diu que no sent ràbia. Jo si. Just fa un mes que vas morir i la ràbia no se me’n va. La pausa no ajuda. El país està en pausa. Mig món està em pausa i el dol, també. Tot el que havíem planificat per elaborar-lo, no ho podem fer. No podem visitar el teu pare i dir-li que també estem amb ell, ni fer petons a la teva mare, ni abraçar a en Toni. No podem ajudar a posar ordre a casa teva i per tan, al cor. No podem fer-li les proves i afegim un pes a la motxilla: la por. No hem parlat d’on et portarem, perquè no sabem quan ho podrem fer. No podem portar les teves flors a Roques d’Ase ni organitzar la teva cursa. No podem fer la pinya-Brava que necessito i tornar-lis a dir que estic cansada, deixar-me anar i que m’aguantin 30 parells de braços. No podem veure el mar ni tirar pals als arbres. Ni corre.

“Home Núria, que negativa. I si penses en el que si que podeu?”

Hi ha dies que per sort, podem plorar. Ens surten les llàgrimes. Alguns dies que no plorem, fem el capullo i riem. Resulta que ara sabem fer màgia i aprenem a tocar la guitarra. Dibuixem contes per l’Esther i cuinem galetes de Nadal. Editem vídeos pel Punt Jove i emboliquem amics a fer receptes. Puc escriure. Fem més vídeotrucades que en tota la nostra vida. I així intentem fer riure als teus, per cuidar-los, per estimar-los. Perquè un dol confinat pot ser un pou sense sortida. Fem mini-pinya-braves on-line, on els puc dir que estic cansada i encara que no literal, els seus braços em sostenen. Fa 31 dies que les tinc amb mi. Cada dia. Han canviat coses Anna i algunes, a per bé.

El teu buit ni podrem ni volem omplir-lo, però aquest pes a la panxa vull que marxi. Fa mal i em molesta. Vull somiar-te, però no com ara. Vull despertar-me, com diu Txarango, “sense precipicis”. Que cada despertar sigui viure, sense un “RE-” davant. Vull que ell dormi tota la nit, tranquil. Vull pau i equilibri emocional. Per mi i per totes les persones que t’estimem.


I ara no, però això arribarà. Quan ens puguem tornar a abraçar totes, quan puguem sentir-nos útils pels de casa, quan puguem tornar a córrer i veure el mar. El buit farà mal, però ja no pesarà.


Tornarem a viure plenament i potser aquest cop, més que mai.


T’enyoro i t’estimo.


La teva Nuni.



31/03/20

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Dia Internacional de la Dansa quan tot torna a fer pujada

No li tindré por a la vida