Oncoteam
Des que vaig fer la meva primera Onco que ho trobaves heroic. Vas riure molt quan t'explicavem les anècdotes que vam viure amb el teu germà. Mare meva, com el van engatusar. I l'any següent, quan l'Anna i la Sara em van dir de fer equip de Braves ho tenia clar, tu en series una. Però resulta que l'any té 365 dies i d'entre aquests, la mala sort va voler que sempre el primer dissabte d'octubre sigui l'Onco i sempre, el primer diumenge d'octubre siguin les teves oposicions. Fins que no aprovessis, no podries fer-la. Aquest novembre vaig pensar que la del 2021 seria la nostra. Estava segura que aprovaries aquest 2020 i si no era així, que dissabte del 2021 ja t'hauriem convençut perquè fessis els primers trams i anéssis a descansar. De fet, tu et vas passar tota l'Oncotrail 2018 seguint-nos, i em deies que esitgués tranquil·la, que eren ordres del teu preparador "el dia abans, prohibit estudiar".
N'estava convençuda. Aquest projecte estava fet per a tu. Esport, solidaritat i natura. Anna 100%.
L'Oncotrail per mi és un dels projectes més bonics i més importants que m'he sumat mai. Un repte que són molts reptes en un. Quan el 2017 em van inscriure a un equip de companys de l'Ajuntament on jo acabava d'anar a parar, sense que jo digués que si, no sabia on em posava. Jo feia més de 2 anys que no practicava esport, venia d'un any personal molt difícil, era autònoma que treballava 52 hores la setmana a tot l'Empordà i feia els àpats al cotxe. Tot plegat va fer que m'engreixes uns 12-15kg de la meva mitjana. Jo no he sigut mai una persona prima, però si busqueu fotos del 2016-2017, veureu la diferència. Jo no estava bé, ni mentalment ni fisicament. L'Oncotrail m'ha regalat moltes coses. En primer lloc, les Cotorres. Elles, unes dones força més grans que jo ( us estimo) que van aconseguir que em cregués que amb 26 anys, llevar-me a les 5.30h d'un dia d'estiu per anar a correr no era tan extrany. Elles que em van explicar que per correr has de parlar. Si no pots parlar, vol dir que vas sobre les teves possiblitats i per tan, no et forcis més. Brutal, oi? Elles, que em van regalar la Sargantana. La que ara sento tan meva ( i la Irian també). El primer dia, em vaig presentar amb pantalons llargs, bambas llises i màniga llarga que als 10 minuts ja m'havia arromangat. L'endemà no podia caminar de la meva taula a la del meu company de despatx. Les agulletes més bésties de la meva vida. Però a partir d'aleshores, vaig recuperar la salut i la forma i ja no he parat de fer esport fins a dia d'avui. L'Oncotrail m'ha regalat noves amigues i redescobriments amb amigues del passat. Em fa sentir estimada i em fa sentir molt forta i sobretot, molt útil. L'organització de l'Oncotrail és de 10 i viure-la sigui en la posició que sigui: corrent, de voluntaria, animant, és una experiència preciosa. I jo la volia viure amb tu com a companyes d'equip. Al novembre pensava que entrenaria molt fort per poder ser del teu grup de 4 el 2021. Perquè m'hagués fet molt feliç. Perquè ets forta, un nervi i "l'alegria de la huerta" i segur que haguéssim acabat amb una muntanya d'anecdotes.
Ara ja sé que no la corraré al teu costat i evidenment, no és el que més em cou de tot el que ens perdrem. Però sé que la corraré amb tu al cap, al cor i també a la samarreta. La nostra estrella. Els meus kilometres seràn nostres.
T'enyoro i t'estimo.
La teva Nuni.
N'estava convençuda. Aquest projecte estava fet per a tu. Esport, solidaritat i natura. Anna 100%.
L'Oncotrail per mi és un dels projectes més bonics i més importants que m'he sumat mai. Un repte que són molts reptes en un. Quan el 2017 em van inscriure a un equip de companys de l'Ajuntament on jo acabava d'anar a parar, sense que jo digués que si, no sabia on em posava. Jo feia més de 2 anys que no practicava esport, venia d'un any personal molt difícil, era autònoma que treballava 52 hores la setmana a tot l'Empordà i feia els àpats al cotxe. Tot plegat va fer que m'engreixes uns 12-15kg de la meva mitjana. Jo no he sigut mai una persona prima, però si busqueu fotos del 2016-2017, veureu la diferència. Jo no estava bé, ni mentalment ni fisicament. L'Oncotrail m'ha regalat moltes coses. En primer lloc, les Cotorres. Elles, unes dones força més grans que jo ( us estimo) que van aconseguir que em cregués que amb 26 anys, llevar-me a les 5.30h d'un dia d'estiu per anar a correr no era tan extrany. Elles que em van explicar que per correr has de parlar. Si no pots parlar, vol dir que vas sobre les teves possiblitats i per tan, no et forcis més. Brutal, oi? Elles, que em van regalar la Sargantana. La que ara sento tan meva ( i la Irian també). El primer dia, em vaig presentar amb pantalons llargs, bambas llises i màniga llarga que als 10 minuts ja m'havia arromangat. L'endemà no podia caminar de la meva taula a la del meu company de despatx. Les agulletes més bésties de la meva vida. Però a partir d'aleshores, vaig recuperar la salut i la forma i ja no he parat de fer esport fins a dia d'avui. L'Oncotrail m'ha regalat noves amigues i redescobriments amb amigues del passat. Em fa sentir estimada i em fa sentir molt forta i sobretot, molt útil. L'organització de l'Oncotrail és de 10 i viure-la sigui en la posició que sigui: corrent, de voluntaria, animant, és una experiència preciosa. I jo la volia viure amb tu com a companyes d'equip. Al novembre pensava que entrenaria molt fort per poder ser del teu grup de 4 el 2021. Perquè m'hagués fet molt feliç. Perquè ets forta, un nervi i "l'alegria de la huerta" i segur que haguéssim acabat amb una muntanya d'anecdotes.
Ara ja sé que no la corraré al teu costat i evidenment, no és el que més em cou de tot el que ens perdrem. Però sé que la corraré amb tu al cap, al cor i també a la samarreta. La nostra estrella. Els meus kilometres seràn nostres.
T'enyoro i t'estimo.
La teva Nuni.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada