Torna a ser dia 1


Torna a ser dia 1 i avui ja en fa dos. Segueixo pensant que el confinament, el món en pausa, ens ha col·locat en un dol molt diferent. Ja no sé si dir-vos si millor o pitjor. Diferent.
Mirant dos mesos enrere, hem passat moltes fases. Et pensem igual que el primer dia 1, t’enyorem amb la mateixa intensitat, seguim pensant que va ser molt injust i ens segueix semblant impossible. Em temo que sempre ens ho semblarà.

Sant Jordi sense tu va ser dur. Vam fer molta pinya i ens vam cuidar molt i a més, vas ser molt present. Sé que no només m’ha passat a mi, sé d’algun amic que aquest 23 d’abril també li ha fet més pujada. Aquest any no tinc una manualitat feta amb els pocs minuts lliures que tenies i amb tot l’amor, desitjant-me una feliç diada.
Casualitat o no, l’abril és el mes on moltes amigues teves, molt properes, fan anys i estic segura que totes i cada una d’elles l’haguessin volgut compartir amb tu encara que fos per vídeo trucada. Avui és el de la Neus.  El teu és dilluns. I farà pujada. Molta pujada. El dia després d’un diumenge que no és qualsevol. Tot plegat, sembla una broma de mal gust.

Parlem de tu sense cap tabú, cada dia. Normalment somrient o inclús rient. Algun dia, se’ns entelen els ulls. No ens fa por plorar ni hem de deixar de fer-ho, però suposo que ens agrada veure que podem parlar-te, recordar-te i sostenir-ho.

Ens seguirem cuidant. Tots. Demanaré ajuda, t’ho prometo, però ja saps que no ho faig en calent, quan ho tinc tot molt a dins, sinó quan ho he paït un xic. Deixa’m que passi dilluns, que faci pujada i quan sigui a dalt, cridaré. I m’ajudaran Anna, jo ho sé.  I em deixaré ajudar.

T’estimo i t’enyoro.

La teva Nuni.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

No li tindré por a la vida

Un buit que pesa

Oncoteam