Els meus 30

 Sóc fan dels aniversaris. Dels de la gent que estimo i del meu. Molt. Sempre he pensat que celebrar un aniversari, és celebrar la vida. No em fa por fer-me gran, m'agrada. Adoro la nena que he sigut, perquè he tingut la sort de gaudir de la millor de les infanteses. Adoro la noia que he estat, amb tot lo bo i dolent de l'adolescència, amb tots els contrastos, amb totes les males vivències. Ho adoro. Perquè aquella nena i aquella noia, m'han fet qui sóc avui. I malgrat això, fa setmanes que em preocupava arribar a avui. 

No és pel fet de fer anys. No és perquè em preocupin els meus 30, com et dic, els adoro. Em preocupaven els teus. El 30 és l'etern número que sempre t'acompanyarà. L'últim pastís. L'útlim desig. I no volia que ella veiés aquestes espelmes. Vaig demanar-li a en Pol que potser no hauria de bufar. Jo, que regalo des de sempre als que més estimo, espelmes. Perquè regalar espelmes d'aniversari, és igual a regalar un desig. I no se m'acudeix millor regal. I ell em va renyar. La vida segueix. La nostra si. I cal seguir gaudint-la tan com puguem. No ens farà més mal perquè jo les bufi. 

La Laura em va dir el mateix. Ella estarà contenta de veure que jo sóc feliç i em faig gran i en cap cas estarà trista perquè jo faci els mateixos anys que ella. Està trista perquè tu ja no hi ets. 

Així que he pogut gaudir d'un aniversari amb confinament municipal preciós, màgic i ple. Ple d'amor. Sento que sóc on vull ser i amb les persones que vull al meu costat. I em segueixes faltant tu, i a vegades em faltes el triple. I avui és el triple o més. I em cuiden, i m'estimen, i la teva família, que també és meva, m'ha regalat tres estrelles. I les porto sempre amb mi. Et porto sempre amb mi. 

T'enyoro. 

La teva cunyi.