Dol Confinat

Sempre arribes tard, corrent i esbufegant, acalorada perquè no has parat a recuperar l'alé. "Hola a totes! Perdoneu noies." Més que perdonada, ja era el tracte a principi de temporada. Tornaves a la colla essent totes conscients que per tu el primer són les oposicions a jutge i per tan, t'ajudariem tan com podriem amb tot. Et col·loques sempre aprop d'alguna aliada " Han avançat més ball a part del vídeo? " em preguntes nerviosa. " Si, quatres passos que ara t'ensenyo". Jo porto una llarga mitja hora intentant pillar el ritme, quadrar el pas amb la música, anar més àgil. Mentre t'ho explico, tres Braves em miren i una d'elles em corregeix. M'acabes tu explicant com ho he de fer, de quina manera i encara pots ensenyar-li a alguna més. Mai tindré el teu sentit del ritme, la teva facilitat per ballar. En menys d'un any que fa que hi vas, a l'escola de dansa ja t'han apujat de nivell i t'han ofert més modelitats a ...

Avui hem tornat a correr juntes però aquest cop diferent. No ens hem vist a la sortida, no m'has esperat a l'arribada unes 3 hores a que jo acabés els mateixos kilometres que tu. De fet, moltes vegades quan jo arribava tu ja no hi eres. Qui no et coneix es pensa que exegero però no saben que tens sempre el temps just i després d'una cursa toca anar corrent a dutxar-te i seguir estudiant o per exemple, després de quedar 1ra de la Marxa dels Gats 2018 vas seguir corrent per arribar a temps a un sopar. Si algun cop t'havia esperat jo a tu, és perquè jo feia la curta i tu la llarga. O perquè t'havia fet mal l'esquena degut a les 1000 hores d'estudi diaries per ser jutge. T'he vist arribar a moltes metes, fresca, forta i feliç. Vaig ser a la teva primera mitja i després d'aquesta en van venir moltes més. Hem compartit Mars i Muntanyes, sempre a diferents ritmes i tu m'has animat com la millor fan a l'Oncotrail 2018, malgrat tenir l'examen l...

Sabia que el res podía ser dolorós, però no que pesava. Pesa com un puny dins la panxa. A vegades t’apreta i has de treure l’aire molt fort, fent un sospir sorollós per sentir que respires. Ell diu que no sent ràbia. Jo si. Just fa un mes que vas morir i la ràbia no se me’n va. La pausa no ajuda. El país està en pausa. Mig món està em pausa i el dol, també. Tot el que havíem planificat per elaborar-lo, no ho podem fer. No podem visitar el teu pare i dir-li que també estem amb ell, ni fer petons a la teva mare, ni abraçar a en Toni. No podem ajudar a posar ordre a casa teva i per tan, al cor. No podem fer-li les proves i afegim un pes a la motxilla: la por. No hem parlat d’on et portarem, perquè no sabem quan ho podrem fer. No podem portar les teves flors a Roques d’Ase ni organitzar la teva cursa. No podem fer la pinya-Brava que necessito i tornar-lis a dir que estic cansada, deixar-me anar i que m’aguantin 30 parells de braços. No podem veure el mar ni tirar pals als arbres. Ni corre....

No et pensis ara que li tindré por a la vida. No negaré que li he agafat més respecte a la mort, però amb tot lo bo que això comporta: viuré sabent que un dia, i no sabem mai quan, s’acaba. Qualsevol dirà que això ja ho sabem totes, però us diré que se’t confirma quan perds una amiga als 30 anys en el temps que tardes a parpellejar. De cop. A 300 metres de la línia d’arribada d’una de les curses més fàcils que feies. Preparadíssima i pel que ens han dit, tenies un cor d’atleta. Sana i forta. Això vol dir, deixar-nos de tonteries, ponderar diferent la importància de les nostres preocupacions, ordenar les prioritats tenint més clar quines són les verdaderes. No prendré decisions precipitades ni viuré un Carpe Diem etern però si que tot agafa una altra forma. Pot sonar molt tòpic, però és la veritat més gran que he escrit mai. Igual que perdre’t a tu, Anna, ha sigut la cosa més gran que m’ha passat mai. Tu eres el model de dona que jo volia i vull ser. Lliure, carinyosa, dolça, intel·li...